Rudolph pot ser el ren de nas vermell més famós de tots els temps, però n'hi ha d'altres. Una petita quantitat de rens, Rangifer tarandus, nadiu de les regions àrtiques d'Alaska, Canadà, Groenlàndia, Rússia i Escandinàvia, sí que tenen el nas amb una coloració vermella distintiva. De fet, un estudi publicat a BMJ, aprofundeix en les raons científiques per les quals existeix aquest fenomen.
Mitjançant un microscopi de mà, investigadors dels Països Baixos i Noruega van examinar els nassos de cinc voluntaris sans i dos rens adults de Tromsø, Noruega, a prop del pol nord. Els investigadors van examinar les minúscules cèl·lules sanguínies, anomenades micro-vasos, situats al nas. Són vitals tant en humans com en rens per subministrar oxigen, controlar la inflamació i regular la temperatura, així com per lliurar medicaments, però la seva funció rarament s'ha avaluat en estudis científics.
En comparació amb els voluntaris humans sans, els nassos dels rens tenien un 25 per cent més de densitat de sang. Això vol dir que tenien una concentració molt més rica de vasos sanguinis vermells al nas que els participants humans sans. També tenen una gran densitat de glàndules mucoses, que ajuden a protegir el nas durant les condicions meteorològiques canviants, actuen com a barrera i transporten fluids.
A més, les imatges tèrmiques van revelar que els rens, fins i tot fora de la regió àrtica, tenen realment el nas vermell. Durant l'exercici, el seu nas pot arribar als 75 graus Fahrenheit, càlid per als rens. Aquesta troballa indica que la funció d'aquests vasos sanguinis és regular la temperatura corporal.
La publicació de l'estudi és simplement l'última de la tradició nadalenca anual de BMJ, en què la revista publica plats més lleugers i peculiars del que fan habitualment. Els números anteriors han desmentit les llegendes urbanes (als Països Baixos, un mite popular afirma que la gent es pot emborratxar remullant-se els peus amb alcohol; en un estudi del qual els Caçamites estarien orgullosos, que es va trobar que no era cert) i proporcionant antecedents històrics, com la descripció del doctor Charles Fletcher de com va trobar maneres de provar la penicil·lina.
